La síndrome de l’ocàs, també conegut com “sundowning“, és un trastorn que es manifesta amb major freqüència en les persones majors, encara que pot sofrir-lo qualsevol persona que pateixi una afecció neurodegenerativa, independentment de la seva edat.

Atès que la simptomatologia general de la síndrome de l’ocàs coincideix amb la d’alguns trastorns psicològics i malalties neurològiques, és aconsellable conèixer quins són els seus senyals diferencials.

Què és la síndrome de l’ocàs i a qui afecta

Es tracta d’un conjunt d’alteracions cognitives i de canvis sobtats de comportament, que descriurem en profunditat més endavant i que es manifesten en les últimes hores de la tarda i/o al vespre.

Els afectats solen ser persones d’edat avançada i que, a més, pateixen algun tipus de malaltia neurodegenerativa. En concret, són més propenses a patir aquesta síndrome:

• Les persones el diagnòstic específic de les quals és el de demència o de malaltia d’Alzheimer, especialment si l’estadi de la malaltia és avançat.
• Els qui sofreixen alteracions severes del cicle del somni, com a interrupcions molt freqüents del mateix o l’insomni.

A més, la síndrome de l’ocàs pot desencadenar-se o exacerbar-se si la persona afectada:

• Passa més temps del compte en un lloc fosc o deficientment il·luminat, fins i tot en horaris matutins.
• Es troba en un entorn desconegut o que considera amenaçador.
• Ha tenido durante la jornada una actividad inusual o excesiva.
• Està mentalment o físicament esgotada.
• Té dificultats per destriar si és de dia o és de nit.
• Percep irritació o una actitud negativa per part de la persona que en té cura o supervisa.

Com es manifesta aquest trastorn

Els símptomes inclouen:

• Confusió mental i/o desorientació.
• Agitació en forma d’irritabilitat, ansietat, agressivitat verbal i/o agressivitat física.
• Dificultats de comprensió i/o expressió.
• Presència d’al·lucinacions.
• Monòlegs o discussions amb persones imaginàries.
• Canvis de comportament anormals i/o alternants, com ara deambular contínuament per la casa, prostrar-se, llançar objectes a terra o manipular-se compulsivament la roba.

En qualsevol cas, el senyal diferencial amb altres alteracions i trastorns és que la síndrome de l’ocàs sol presentar-se al final del dia, intensificant-se segons que van passant les hores.

Com abordar la síndrome de l’ocàs

La síndrome de l’ocàs s’ha d’abordar de manera integral, per la qual cosa és imprescindible la implicació total dels cuidadors de la persona que en pateix.

El tractament és pal·liatiu, és a dir, l’objectiu és evitar que es presentin els símptomes a la caiguda de la nit i, si això passa, intentar reduir-ne al mínim la intensitat.

Per això és necessari:

• Establir una rutina diària amb horaris ben definits, regulars i primerencs.
• Procureu que la persona es trobi sempre en entorns tranquils i que consideri segurs.
• Parlar a la persona afectada amb to tranquil·litzador i amigable. Cal evitar tant sí com no els retrets i les reprimendes.
• Realitzar durant el dia activitats d’estimulació física i mental, però sempre moderadament: la musicoteràpia i la teràpia ocupacional són especialment efectives.
• De nit, procureu que la il·luminació artificial no sigui excessivament tènue.
• Si el metge ho considera oportú, ladministració de medicaments defectes tranquil·litzants i/o sedants.

En resum, les persones que pateixen la síndrome de l’ocàs necessiten una supervisió permanent durant tot el dia. Aquesta ha de ser duta a terme per un familiar pacient i tranquil o per professionals experimentats.